La vila de Montfalcó emmurallat es troba situada a la part alta d’un turó que sobre la riera de Vergós i del riu Sió, dins de l’entitat de població agregada a el municipi de les Oluges a la Segarra a Lleida.
El castell de Montfalcó està situat dins de la vila de Montfalcó emmurallat i va ser construït possiblement a mitjan segle XI, quan va ser conquerida i repoblada la zona de la confluència de l’Vergós amb el Sió, pel comte Bernat de Berga, el qual va integrar el castell a la marca de l’comtat de Cerdanya.
La fortalesa de Montfalcó va ser molt apreciada, tant per als cristians com pels sarraïns, utilitzant-se en la defensa durant les guerres amb Pere I de Castella.
Es tracta d’un exemple excepcional de vila closa, el seu perímetre està totalment envoltat d’un mur d’uns 8 metres d’alçada i 1 metre d’ample, edificat sobre basament calcari natural del turó i que es conserva en força bon estat, a què per la part de l’interior s’adossen moltes de les construccions de la vila. La vila té una única porta d’accés, que és doble i d’arcs adovellats, a l’est de la plaça central es troba la cisterna que emmagatzema aigua. La part fortificada de nord-oest és la que té més interès arquitectònic.
La muralla és visible només per fora de recinte, i està format per carreus rectangulars units amb morter de calç que deixen de tant en tant un buit per la bastida, alternant amb carreus quadrats.
La datació no està molt clara però tenint en compte la superfície, sembla possible que la construcció es pot situar en un moment avançat de l’edat mitjana i no en els orígens de l’nucli habitat just després de la conquesta cristiana.
El castell feudal de Montfalcó s’esmenta en 1043 (Muntanya Falconi). Probablement Montfalcó va estar en principi sota el domini dels comtes de Cerdanya. En 1079 era senyor de castell Ramon Miró i en 1095 Dalmau Bernat de Berguedà en nom de Guillem Ramon, comte de Cerdanya. En 1135 Guillem de Berguedàprestó homenatge a Ramon Berenguer IV per aquest castell i altres. A la segona meitat de segle XII, el castell consta documentat en el testament sacramental de Berenguer de Altés (1157) «ipso castro de Monte Falcon». També en un primer testament de Ramon de Cervera (1172). Ramón de la Guàrdia, que tenia alguns drets sobre la fortalesa, se’ls llega a la seva filla Berenguera (1179). Ramon de Cervera en un segon testament atorgat el 1182 ratificava el primer a favor del seu fill Guillem i, si aquest moria sense fills legítims, a la filla Timbor. En 1189, Ramon de Cervera torna a testar i llega Montfalcó a la seva filla Marquesa, esposa de Guillem de la Guàrdia que, a l’testar en 1234, deixa el castell a Isabel de Torroja, esposa de Ramon Folc de Cardona. El castell va passar a formar part de l’vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona formant part de l’alcaldia de Torà. Va romandre així fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX.
llegenda:
Conta una llegenda que en època de l’Edat Mitjana, que va ser una època en la qual les disputes entre nobles rivals i entre la noblesa i el rei, eren molt freqüents. Durant una d’aquestes disputes va resultar atacat Montfalcó. Després de molt temps de batalles, els de Montfalcó es van retirar a l’interior de la vila emmurallada i un cop dins es van defensar de manera que els de el bàndol que els envoltava no van poder prendre la població i la seva situació va fer que es causessin moltes baixes, per qual cosa van decidir assetjar la vila, amb la intenció que els de Montfalcó es rendissin abans de morir de fam. El temps passava i no hi havia cap senyal de rendició per la qual cosa decideixen provar una nova tàctica: que els assetjats es barallessin entre si com havia fet El Cid Campeador a València, per a això, i copiant la tàctica, les catapultes dels assetjadors van començar a llançar missatges incitant a la gent a rebel·lar-se contra els seus caps, i com havia fet el Cid, els missatges anaven lligats a pans, amb la idea que si els assetjats passaven fam, la vista de el pa acabat de fer els incitaria a rendir-se. La resposta dels defensors de Montfalcó no es va fer esperar i les catapultes de la fortalesa van començar a llançar sobre el campament enemic missatges desafiants, ¡lligats a peixos frescos! Amb la qual cosa els que van perdre l’ànim van ser els assetjadors, que molt aviat van aixecar el setge. I és que, segons explica la llegenda, sembla ser que hi ha un túnel a què la gent de Montfalcó i de les Oluges en diuen «mina», que va des Montfalcó fins les Oluges i des d’allà fins a la talaia que hi ha a ponent de la vila i que s’anomena el «Molí de Vent», passadís pel qual els assetjats de Montfalcó s’aprovisionaven de queviures.
